LA LEC UNA OPORTUNITAT PERDUDA

Article publicat al Regió 7 del 4/7/09

El dimecres passat el Parlament de Catalunya va debatre i aprovar definitivament la Llei d'Educació de Catalunya (LEC). S'acabaven així mesos i mesos de treball dels diversos grups polítics i de les entitats de la comunitat educativa. Com a ICV teníem unes grans esperances sobre aquesta llei, la primera llei d'educació de Catalunya, el què suposava també desplegar un dels punts més importants de l'Estatut d'Autonomia del 2006. Però aquestes grans esperances al final s'han vist frustrades i finalment per nosaltres i per molta gent la LEC és una gran oportunitat perduda.

És evident que el text que es va aprovar dimecres té trets positius. És bo que la llei amplii l'autonomia dels centres, que tingui en compte que en l'educació no només hi tenen un paper fonamental les escoles sinó el conjunt de la comunitat, que es parli d'educació en el lleure... De tots aquests aspectes ens en sentim orgullosos i corresponsables del fet que figurin a la llei i per això els vam votar a favor.

Però si bé tot això és positiu la llei falla en la seva columna vertebral; una columna vertebral corbada clarament cap a la dreta i no cap a la majoria social i la comunitat educativa; i a aquests aspectes de manera convençuda i coherent hi vam votar en contra. El Govern, perquè així ho determina el Pacte d'Entesa, i el Parlament de Catalunya tenien l'encàrrec de traduir a la pràctica el què fixava i s'havia consensuat amb el conjunt de la comunitat educativa en el Pacte Nacional per l'Educació. Però PSC i ERC han preferit llançar per la borda i sense salvavides aquell gran repte assolit; i pactar la llei amb CiU. De què serveixen doncs, els Pactes Nacionals? De què serveixen els processos participatius i generadors de grans consensos si quan toca portar-los a la pràctica hi ha qui desfà allò pactat?

El Pacte Nacional per l'Educació (PNE) es marcava un repte històric i importantíssim, acabar amb la doble xarxa d'escoles públiques i concertades i integrar unes i altres en el Servei Públic d'Educació. I la LEC se n'oblida d'aquest Servei Públic i ni tant sols reconeix l'escola pública com la peça clau, el motor, la medul·la espinal, de l'educació a Catalunya. La LEC iguala les escoles públiques i concertades en drets, ampliant el finançament públic de les concertades, però no les iguala pas en deures. Així deixa la porta oberta a que amb els diners de totes i tots es financin escoles d'elit només per a uns quants permetent així escoles de primera i de segona. Deixa la porta oberta a que hi hagi escoles que finançades amb diners públics puguin separar els nens i nenes per raó de sexe. Però en canvi i és positiu que així sigui, no permet que se separin els alumnes per raó de llengua. Que no és la igualtat entre nens i nenes, igual que la llengua, un element bàsic i fonamental de cohesió?

Un altre aspecte reconegut en el PNE i no a la LEC és el paper i importància dels ajuntaments en les polítiques educatives. No estableix com a obligatòries només "si s'escau" l'existència de les Oficines o Comissions Municipals d'Escolarització, garantia fins ara de l'equitat en l'accés als diversos centres d'un municipi. L'articulat de la llei reconeix la col·laboració amb els ajuntaments però no la garantia de la suficiència de recursos per a les administracions. El PSC diu ser una força municipalista però no ha tingut cap problema a doblegar-se davant de CiU en la retallada del paper dels ajuntaments.

Aquesta no és una llei de país pel fet que l'hagi votada CiU. Teníem el repte i l'oportunitat de fer una llei que amb el suport de la majoria social d'una vegada per totes apostés pel país que volem, amb cohesió social, igualtat i equitat, però el pacte del PSC i ERC amb CiU ho han fet impossible. I tampoc és una lllei de consens. Potser si que s'ha s'ha assolit una àmplia majoria parlamentària però a costa de donar l'esquena a sindicats, associacions de mares i pares, i associacions d'estudiants que repetidament s'hi han mostrat en contra i que seran en definitiva qui l'acabaran portant a la pràctica. En definitiva doncs, no és una llei que aposti per canviar les coses i modernitzar l'educació sinó que permet mantenir l'status quo i els privilegis; i una llei que fa que avui molta gent se senti decepcionada i desil·lusionada.

28 DE JUNY: L'ORGULL DE SER COM ETS

Art5ivle publicat al Regió 7 el dissabte 27 /6/09

Demà és 28 de juny i un any més se celebrarà el dia de l'alliberament gai, lesbià, bisexual i transexual (LGBT). Demà farà 40 anys dels fets de Stonewall (Nova York) quan una batuda de la policia dins d'un bar d'ambient gai va acabar amb la mort d'un jove gai porto-riqueny. Com a repulsa i mostra de solidaritat amb les persones homosexuals, milers de persones es van manifestar pels carrers de Nova York. Des de llavors any rere any, cada 28 de juny se celebra el dia de l'alliberament LGBT, i milers de persones surten al carrer per manifestar que siguem heterosexuals, homosexuals o transexuals totes i tots tenim els mateixos drets.

Encara avui hi ha set països (Aràbia Saudita, Iran, Iemen, Sudan, Mauritània i regions de Somàlia i Nigèria) on es condemna a pena de mort les persones que mantenen relacions sexuals amb altres del seu mateix sexe; en d'altres 72 països aquestes relacions comporten penes de presó.

Al nostre país, al llarg dels anys la lluita dels col·lectius LGBT ha anat donant els seus fruïts. Des de ja fa uns anys que és possible que dues persones del mateix sexe contraguin matrimoni i adoptin un fill o filla. Aquesta lluita unida a la de les persones transexuals també ha permès avançar en aquest sentit amb l'aprovació fa un parell d'anys de la llei d'identitat de gènere.

Però si bé és cert que hem avançat també és cert que els canvis legislatius no ho són tot. És cert que els drets per poder exercir-los amb plenitud s'han de reconèixer per llei però també cal canviar les condicions econòmiques, socials i també de l'entorn cultural per tal que esdevinguin reals.

Hem avançat en la igualtat formal i ara el què cal és treballar decididament per a la igualtat real, per a la igualtat quotidiana. Calen mesures que des de totes les àrees de l'administració pública, des del sistema educatiu, els mitjans de comunicació, i la societat civil ajudin a construir conjuntament una societat inclusiva on es respecti la diversitat sexual. Al nostre país, la presència de personatges homosexuals no estereotipats a les sèries de televisió ha anat en augment. Des de les institucions públiques diversos ajuntaments del país, a la nostra comarca el de Sant Joan i Manresa, s'han sumat a la celebració de la diada del 28 de juny, i comencen a impulsar polítiques públiques en aquest sentit. Per la seva banda la Generalitat disposa del Pla Interdepartamental per al Col·lectiu LGBT i els Mossos d'Esquadra disposa, des de fa tot just un any, d'un protocol d'intervenció policial per a delictes homòfobs. Tot i així és evident que no ens podem quedar de braços plegats i que queda molta feina a fer en la lluita contra l'homofòbia i la transfòbia.

Mentre hi hagi països que considerin l'homosexualitat com a delicte; mentre un adolescent sigui victima de buylling a l'escola per raó de la seva orientació sexual; i mentre una parella del mateix sexe se senti observada si s'agafa de la mà o es fa un petó en públic, seguiran existint motius per sortir al carrer cada 28 de juny.

RECONEIXEMENT DE L'ALUMNAT GUIA

Dijous de la setmana passada vam fer com Ajuntament l'acte de reconeixement a la tasca feta de l'alumnat guia de les escoles i l'institut de Sant Joan. De moment els alumnes participants, més d'una quarentena, han rebut la formació i a partir de principis del curs vinent començaran a fer la tasca de guies a companys nouvinguts. L'activitat l'hem impulsat des de la regidoria d'Immigració de l'Ajuntament i el programa LIC del Departament d'Educació.

Des de l'Ajuntament el dijous passat els hi vam voler agrair la seva participació en l'activitat, la seva atenció i el seu esforç. Tal com els hi vaig dir als alumnes i als pares i mares que van venir a l'acte; la participació dels alumnes no és un fet gratuït si no que és un reflexes de moltes coses. Reflexe de la predisposició dels alumnes a dedicar una part del seu temps als altres; reflexe dels seu respecte cap a la diversitat.

Cap a ells, cap als seus pares i mares, i cap als equips directius i el professorat de Collbaix, Juncadella i IES Quercus, el meu agraïment per la seva participació, i la seva predisposició a treballar plegats pel poble inclusiu que volem. Com dic sempre, des de l'Ajuntament tenim un paper important en el procés d'acollida i inclusió de les persones nouvingudes. Però de res serviria, si els deures que tenim marcats els fem en solitari i sense sumar esforços.

DIUMENGE VOTARÉ ICV-EUiA

A poques hores del final de la campanya, m'assento davant l'ordinador per explicar tot allò que he explicat a altres persones però que de vegades per poc temps i alguns dies per mandra no he apuntat al blog, perquè diumenge votaré ICV-EUiA.

Al llarg d'aquests dies molta gent es pregunta perquè serveix Europa i com incideix Europa en les nostres vides. I la veritat és que serveix per molt (n'hauria de servir per més) i incideix, i molt. Podríem dir que Europa marca grans linies al voltant de les quals després giren les legislacions de cadascun dels estats. De fet a Espanya un 70% de les lleis són fruit de directives europees; grans línies que s'han marcat i decidit des d'Europa i que després els estats tenen l'encàrrec de traslladar als seus països.

Hi ha una cosa però, que si que és veritat, Europa, l'Europa que coneixem no es preocupa dels problemes reals del conjunt de ciutadans i ciutadanes; no es preocupa dels treballadors i treballadores, de les persones dependents, de la gent jove o de les persones nouvingudes. En el context actual, no es preocupa per quin impacte té la crisi sobre la gran majoria de la ciutadania europea. Pensa en uns quants, en els quants que durant anys han guanyat i que avui continuen guanyant però menys, es preocupa dels poderosos.

Però com dic, aquesta és l'Europa que hem conegut en els darrers anys, aquesta Europa, l'Europa que gira cap a la dreta. Europa de per si no és això, Europa de per si no gira cap a la dreta, Europa pot ser una altra cosa. Tot depèn de la majoria que hi hagi al Parlament Europeu, i això és el que es decideix demà passat diumenge.

Durant aquests dies hi ha, podríem dir, hi ha diversos partits que han fet seu el missatge de que la crisi no l'han de pagar els treballadors i treballadores. Però com diu el refrany del dicho al hecho hay un gran trecho.

El PSC en els seus cartells electorals apareixen retratats els que segons ells són els culpables de la crisi (Aznar, Bush, Berlusconi...) però se n'han deixat algun, la senyora Merkel i el senyor Barrosso, Sarkozy, tots tres referents de la dreta avui a Europa, tots trets avui amb responsabilitats públiques (no com el senyor Aznar o el Bush) i tots tres, en repetides ocasions han rebut el suport del Partit Socialista. Segons Maria Badia, la candidata socialista, la crisi no la poden pagar els treballadors i treballadores, però el seu company Montilla ha reclamat en diverses ocasions una reforma laboral per posar les coses encara més fàcils als empresaris; i els seus companys del govern central van rebutjar posicionar-se en contra de la jornada laboral de les 65 hores al Consell Europeu. Segons Maria Badia, els paradisos fiscals han de desaparèixer però en diverses ocasions el seu grup ha votat en contra de la Taxa Tobin, que gravi amb impostos aquestes transaccions. Durant aquests dies ens han venut que el PSC-PSOE és l'antitesi del PP, però durant aquesta legislatura en un prop del 80% de les ocasions ha votat el mateix que el PP.

Raül Romeva, eurodiputat d'ICV-EUiA aquesta darrera legislatura i candidat de la coalició, ha estat durant aquests cinc anys l'eurodiputat espanyol més treballador i el segon del conjunt d'Europa (ho diuen les estadistiques del Parlament). Durant aquests cinc anys ha estat la veu de "ha estat la veu dels treballadors i treballadores, dels i les ecologistes (és l'únic candidats que aposta decididament per tancar les nuclears), dels i les joves, de les dones, de les persones nouvingudes, de la gent gran, de les persones sense autonomia personal, dels i les pobres, dels i les palestines, dels gays, lebianes, transsexuals, bisexuals, dels i les defensores dels drets humans, de les ONGd, del moviment per la pau, dels drets dels animals, de les i els antitrasgènics..." I durant els propers 5 anys ho pot i ho vol continuar sent.

Demà passat diumenge el veritable vot útil perquè la gent d'esquerres, ecologista i feminista tingui veu al Parlament Europeu és ICV-EUiA. Romeva ha sigut l'altaveu dels treballadors i treballadores i ho pot continuar sent. No tenim perquè votar en contra de ningú pel mal menor, si no que cal votar amb el cor i decididament per allò que es creu. Jo votaré ICV-EUiA, votaré perquè en Raül Romeva torni a ser eurodiputat.

CRISI DE DRETES, SOLUCIONS D'ESQUERRES

Tot i que oficialment la campanya electoral no començarà fins a les 00:00h. del proper divendres ahir la gran majoria de partits catalans van presentar els seus lemes i els seus cartells.
CRISI DE DRETES, SOLUCIONS D'ESQUERRES, és el lema d'ICV-EUiA. Un lema amb contingut, clar, concís, lògic i molt entenedor entenedor. Fent un ràpid exercici de memòria m'aventuro a dir que és un dels millors lemes amb els que en els darrers anys la gent d'Iniciativa ens hem presentat a unes eleccions.

Queden prop de tres setmanes per endavant, temps suficient en el què aniré escrivint penjant videos, audios, imatges... de la campanya. De moment però, i fins a les eleccions, a la columna de la banda dreta teniu un banner vinculat cap a la pàgina d'en Raül Romeva, el video amb l'spot, i algun altre video amb en Romeva explicant les solucions d'esquerres a aquesta crisi de dretes.

Per si us interessa, avui el Público publicava una noticia, on si queda clara una cosa és la perseverància i la bona feina que ha fet i demostrat en Raül al llarg d'aquests darrers 5 anys en què ha estat eurodiputat.

30 ANYS D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS; 30 ANYS DE FINANÇAMENT INJUST

Article publicat a Regió 7 el dissabte 11 d'abril

El passat divendres 3 d’abril es van complir 30 anys de les primeres eleccions municipals; el 30è aniversari dels ajuntaments democràtics. En història parlar de 30 anys és com si estiguéssim parlant d’abans d’ahir. Però el cert és que si rebobinem en el temps o aquells que no havíem nascut tibem d’hemeroteca i recuperem fotografies no costa gens adonar-se que els nostres pobles i ciutats de fa 30 anys amb els d’ara poc s’assemblen. Els espais públics desordenats, amb grans carrers sense pavimentar i sense serveis mínims, i la gairebé inexistència d’equipaments i serveis públics, eren característiques comunes a tots els municipis. 30 anys després la transformació és evident. Es pot haver fet millor o pitjor, però l’espai públic s’ha endreçat i dignificat i avui tots els ciutadans i ciutadanes tenim a la nostra disposició tot un seguit de serveis públics que busquen garantir i satisfer els nostres drets.

Però en un moment d’aniversari com l’actual, més enllà de les complaences i de pensar en com ha canviat tot plegat tenim el deure de mirar cap al present i el futur i pensar en aquells reptes a assumir i problemes a resoldre que els ajuntaments i els seus responsables polítics tenim damunt la taula. Són moltíssims, però segurament el més important i aquell que s’arrossega des de fa més temps és el finançament.

Avui els ajuntaments es calcula que destinen un 30% aproximadament del pressupost de despeses a assumir serveis, vinculats a l’educació, la cultura, els serveis socials... que legalment no són obligatoris però ningú entendria que es cometés la irresponsabilitat de no prestar, perquè és evident que són útils i necessaris. La despesa per habitant dels municipis és evident que ha augmentat (189€ per càpita el 1981, i uns 1000€ per càpita actualment) però en canvi els ajuntaments segueixen gestionant un volum molt similar de la despesa pública estatal; l’any 80 era d’un 11% i actualment d’un 13%, lluny de la mitjana comunitària que és del 24%. 30 anys després malgrat haver demostrat sobradament la seva eficàcia, els ajuntaments continuen sent tractats com a menors d’edat i com el germà petit de tres administracions. Els ajuntaments ja no necessiten mostres d’estima del govern central; necessiten recursos per sostenir la seva activitat.

En aquest sentit, el Fons Estatal d’Inversió Local és positiu perquè permet un augment de la inversió pública local per fer front a la crisi, però desenganyem-nos és més “pan para hoy y hambre para mañana” i una actuació cojuntural per a un problema estructural. En un context de crisi com l’actual, calen nous fons estatals destinats no ja tant a inversió sinó a despesa social, però sobretot cal resoldre de manera urgent aquesta situació d’ofec i totalment injusta de les finances locals.

Portem 30 anys d’ajuntaments democràtics que han permès avançar moltíssim però encara avui com deia Miquel Martí i Pol “tot està per fer i tot és possible”.

AVERGONYIT I INDIGNAT

Hi ha vegades en què qualificar de proporcionada o desproporcionada una resposta policial genera certs dubtes. N'hi ha d'altres, com el cas de les agressions policials d'ahir al matí i a la tarda, que no ho són gens, i que resulta vergonyós i indignant que el director general de policia i els sindicats intententin minimitzar l'atac i justificar allò que per qualsevol persona amb un mínim criteri ètic i democràtic és del tot injustificable i desproporcionat. Per tant doncs tota la meva solidaritat cap a les persones que van ser victimes de les agressions policials.
Ara és necessari que si des del Departament d'Interior es vol que l'anunci de l'obertura d'una investigació vagi acoimpanyat d'un minim grau de credibilitat es depurin totes aquelles responsabilitats tant policials com polítiques que calgui.